El Glandulero: Capítol 3

Els tres amics no havien entés quasi res del que els havia dit el follet, perque parlava massa ràpid.

-Ei nois, heu entès res? - va preguntar preocupada na Joana. - Jo l'únic que he entès ha sigut que havíem de sortir per aquella porta de color grana gegant!

-Jo he entès que si ens veia en Glandulero s'ens menjaría les glàndules... - va dir en Jan, amb cara d'estar espantat.

-Jo no hi aniré en lloc! ja estic fart de que sempre hem fiqueu en coses extranyes. - va exclamar en Xavi, recordant les aventures que havia viscut que acabaven malament.

- Llavors, què faràs?

- Xavi, si no sortim d'aqui ara mateix, pot ser que...

- No ho crec, per què ens hauria d'assassinar un monstre? pot ser és bona persona, bé, bon monstre...

En Jan i na Joana es van mirar assentint amb el cap, agafaren a en Xavi pels braços, i se l'en varen dur cap a la porta.

A l'arribar davant aquella extranya porta, na Joana va veure que estava mig oberta. En Jan es va acostar per veure millor i va observar que aquesta porta era per sortir a una mena de jardí.

- Crec que podem sortir al jardí,- va dir en Jan, més animat- pot ser poguem sortir d'aquest lloc tan extrany.

- Ja, pero, què farem allà fora? no crec que apareguem a la ciutat de sobte!

- Però què farem aquí, hauríem d'anar a un lloc més segur.

- Sí, opino el mateix. I tu Xavi?

En Xavi encara no deia res, continuava amb cara de no voler continuar el viatge amb ells, sempre el ficaven en coses extranyes segons ell, però en realitat volia sortir d'aquell lloc tan perillós i anar-se'n a casa i no haver-se de preocupar per la seva vida i la dels seus amics. Ell era un noi que no li agradaven massa les aventures perilloses, li agradaven més les que no havia de córrer riscos. En Jan tampoc li feien massa gràcia però no li agradava molt estar quiet, sense que passàs res de sorprenent. I na Joana era una noia activa, a la que li encantaven els reptes, però de vegades es cansava ràpidament i havia de descansar una estoneta i continuar desprès.

-Bé, anem doncs!- va dir na Joana, sense voler esperar més, i va empènyer la porta.

Una llum intensa va omplir el passadís i un munt de pètals de colors entraren amb alguns curiosos colibrís d'un blau elèctric i estranys i agradables sons que cap ésser humà hagi sentit mai.

-Ostres!! - exclamà en Xavi sense poder evitar-ho.

-Increïble!! -exclamà en Jan sense poder creure-ho.

-Vaja! és impressionant!! és... -exclamà na Joana sense poder acabar la frase.