- Però... com pot ser que ningú al món ho hagi vist això?- va dir na Joana sorpresa davant tot lo que hi veia.
- Pot ser perquè esteim dins un conte? - va respondre en Xavi, amb un tó irònic. Pareixía que ja estava acostumat.
- És magnífic... i una mica "cursi". Va, hem d'anar amb molt de compte i no aturar-nos molt de temps en un lloc, potser ens segueixi algú... - va explicar en Jan, intentant mantenir la situació en ordre.
En Xavi intentava fer veure que res el sorprenía, fins que el seu company Jan li va preguntar:
- Veig que no et sorprèn quasi res.- i va afegir després d'una breu pausa- De petit t'agradaven molt els contes de fantasía, oi? Deus d'estar acostumat.
- Tampoc m'agradaven tant...- va dir en Xavi una mica avergonyit- El que hi passava era que hem contaven molts.
- D'acord, tranquil, ho deia de broma. - va explicar en Jan, intentant tranquil·litzar-lo.- Però crec que així és millor, perquè si tenim qualque dubte, ens pots ajudar. Per exemple, si ens trobam a un vampir...
-...hauríem de... fer una creu amb...aquests pals, per exemple.- va dir en Xavi acabant la frase d'en Jan agafant dos pals del terra.- Però no crec que funcioni...
- Pot ser sí, som a un conte per increïble que sembli.
Na Joana encara no s'acabava d'acostumar. Tot el que hi veia li sorprenía. Els insectes multicolors, les fulles grogues redones d'algunes plantes del terra, les flors gegants menja-formigues, els ocells amb quatre ales y una pota,...tot! No podía deixar-se cap detall.
- Tant de bo m'haqués portat la càmera...- va dir na Joana sospirant.
La nit s'apropava, i encara no havien trobat cap lloc per refugiar-se. Aquell extrany jardí era immens! i cada vegada s'assemblava més a un laberint, cada vegada més estret. Ja gairebé no es veia res, i els tres amics començaven a preocupar-se.
- Uf! quina fam que tinc...- va dir preocupat en Jan, mentre la seva panxa es queixava.- I dintre de res no hi veurem res! Mmmh... podríem menjar-nos aquestes mores...
- No, no les toquis!! - exclamà en Xavi. - pot ser siguin verinoses, i... des de quan són de color taronja?
- Ei, nois! - cridà na Joana des de lluny.- Crec que he trobat una petita cova!
En Xavi i en Jan es varen apropar a na Joana, i ella assenyalà amb el dit un forat situat al sòl, d'uns seixanta centímetres d'ample. Poc a poc anàven ficant-se un a un pel forat.
- No sé si serà molt segur passar aquí dintre tota la nit...- va dir na Joana, una mica insegura.- però he fet el que he pogut, no he trobat res més.
- No passa res, almenys hi ha una mica de llum gràcies a aquestes estranyes libèl·lules.
- Bé... crec que dormiré aquí.- va dir en Xavi, pensant que, al matí següent, es trobaría a ca seva.
- Ostres! també hi ha pedres lluminoses. - exclamà en Jan sorprès.
- Qué boniques! em portaré una de record.- va dir na Joana meravellada, recordant totes les coses sorprenents que havia vist aquell día.- Jo...dormiré aquí.
- Doncs... jo per aquí.- va dir en Jan, cansat i una mica preocupat per si no tornaven mai més amb les seves famílies.
CONTINUARÀ...
