El Glandulero: Capítol 4

Els tres amics es varen quedar bocavadats. No es podíen creure el que estaven observant els seus ulls. Darrere d'aqueixa immensa porta de color grana, hi havia un magnífic jardí, ple de petits éssers màgics, flors estranyíssimes de diferentes formes i colors, arbres alts i brillants, parets formades per matolls llegants amb uns petits i rodons fruits d'un color vermell sang,... Tot allò era com en els contes...bé, el que hi passava era que estaven en un conte, dintre d'un llibre! Haurien d'anar acostumant-se a tot allò.

- Però... com pot ser que ningú al món ho hagi vist això?- va dir na Joana sorpresa davant tot lo que hi veia.

- Pot ser perquè esteim dins un conte? - va respondre en Xavi, amb un tó irònic. Pareixía que ja estava acostumat.

- És magnífic... i una mica "cursi". Va, hem d'anar amb molt de compte i no aturar-nos molt de temps en un lloc, potser ens segueixi algú... - va explicar en Jan, intentant mantenir la situació en ordre.

En Xavi intentava fer veure que res el sorprenía, fins que el seu company Jan li va preguntar:

- Veig que no et sorprèn quasi res.- i va afegir després d'una breu pausa- De petit t'agradaven molt els contes de fantasía, oi? Deus d'estar acostumat.

- Tampoc m'agradaven tant...- va dir en Xavi una mica avergonyit- El que hi passava era que hem contaven molts.

- D'acord, tranquil, ho deia de broma. - va explicar en Jan, intentant tranquil·litzar-lo.- Però crec que així és millor, perquè si tenim qualque dubte, ens pots ajudar. Per exemple, si ens trobam a un vampir...

-...hauríem de... fer una creu amb...aquests pals, per exemple.- va dir en Xavi acabant la frase d'en Jan agafant dos pals del terra.- Però no crec que funcioni...

- Pot ser sí, som a un conte per increïble que sembli.

Na Joana encara no s'acabava d'acostumar. Tot el que hi veia li sorprenía. Els insectes multicolors, les fulles grogues  redones d'algunes plantes del terra, les flors gegants menja-formigues, els ocells amb quatre ales y una pota,...tot! No podía deixar-se cap detall.

- Tant de bo m'haqués portat la càmera...- va dir na Joana sospirant.

La nit s'apropava, i encara no havien trobat cap lloc per refugiar-se. Aquell extrany jardí era immens! i cada vegada s'assemblava més a un laberint, cada vegada més estret. Ja gairebé no es veia res, i els tres amics començaven a preocupar-se.

- Uf! quina fam que tinc...- va dir preocupat en Jan, mentre la seva panxa es queixava.- I dintre de res no hi veurem res! Mmmh... podríem menjar-nos aquestes mores...

- No, no les toquis!! - exclamà en Xavi. - pot ser siguin verinoses, i... des de quan són de color taronja?

- Ei, nois! - cridà na Joana des de lluny.- Crec que he trobat una petita cova!

En Xavi i en Jan es varen apropar a na Joana, i ella assenyalà amb el dit un forat situat al sòl, d'uns seixanta centímetres d'ample. Poc a poc anàven ficant-se un a un pel forat.

- No sé si serà molt segur passar aquí dintre tota la nit...- va dir na Joana, una mica insegura.- però he fet el que he pogut, no he trobat res més.

- No passa res, almenys hi ha una mica de llum gràcies a aquestes estranyes libèl·lules.

- Bé... crec que dormiré aquí.- va dir en Xavi, pensant que, al matí següent, es trobaría a ca seva.

- Ostres! també hi ha pedres lluminoses. - exclamà en Jan sorprès.

- Qué boniques! em portaré una de record.- va dir na Joana meravellada, recordant totes les coses sorprenents que havia vist aquell día.- Jo...dormiré aquí.

- Doncs... jo per aquí.- va dir en Jan, cansat i una mica preocupat per si no tornaven mai més amb les seves famílies.

CONTINUARÀ...



  

El Glandulero: Capítol 3

Els tres amics no havien entés quasi res del que els havia dit el follet, perque parlava massa ràpid.

-Ei nois, heu entès res? - va preguntar preocupada na Joana. - Jo l'únic que he entès ha sigut que havíem de sortir per aquella porta de color grana gegant!

-Jo he entès que si ens veia en Glandulero s'ens menjaría les glàndules... - va dir en Jan, amb cara d'estar espantat.

-Jo no hi aniré en lloc! ja estic fart de que sempre hem fiqueu en coses extranyes. - va exclamar en Xavi, recordant les aventures que havia viscut que acabaven malament.

- Llavors, què faràs?

- Xavi, si no sortim d'aqui ara mateix, pot ser que...

- No ho crec, per què ens hauria d'assassinar un monstre? pot ser és bona persona, bé, bon monstre...

En Jan i na Joana es van mirar assentint amb el cap, agafaren a en Xavi pels braços, i se l'en varen dur cap a la porta.

A l'arribar davant aquella extranya porta, na Joana va veure que estava mig oberta. En Jan es va acostar per veure millor i va observar que aquesta porta era per sortir a una mena de jardí.

- Crec que podem sortir al jardí,- va dir en Jan, més animat- pot ser poguem sortir d'aquest lloc tan extrany.

- Ja, pero, què farem allà fora? no crec que apareguem a la ciutat de sobte!

- Però què farem aquí, hauríem d'anar a un lloc més segur.

- Sí, opino el mateix. I tu Xavi?

En Xavi encara no deia res, continuava amb cara de no voler continuar el viatge amb ells, sempre el ficaven en coses extranyes segons ell, però en realitat volia sortir d'aquell lloc tan perillós i anar-se'n a casa i no haver-se de preocupar per la seva vida i la dels seus amics. Ell era un noi que no li agradaven massa les aventures perilloses, li agradaven més les que no havia de córrer riscos. En Jan tampoc li feien massa gràcia però no li agradava molt estar quiet, sense que passàs res de sorprenent. I na Joana era una noia activa, a la que li encantaven els reptes, però de vegades es cansava ràpidament i havia de descansar una estoneta i continuar desprès.

-Bé, anem doncs!- va dir na Joana, sense voler esperar més, i va empènyer la porta.

Una llum intensa va omplir el passadís i un munt de pètals de colors entraren amb alguns curiosos colibrís d'un blau elèctric i estranys i agradables sons que cap ésser humà hagi sentit mai.

-Ostres!! - exclamà en Xavi sense poder evitar-ho.

-Increïble!! -exclamà en Jan sense poder creure-ho.

-Vaja! és impressionant!! és... -exclamà na Joana sense poder acabar la frase.

El Glandulero: Capitol 2

Els tres amics es van desmaiar durant el viatge, i quan es van despertar, es van trobar al costat del follet blau en una mansió amb les parets vermelles i unes catifes llarguíssimes per terra, de diferents colors. Van preguntar al follet on es trobaven, i els va contestar:

- Estem a La mansió del Glandulero!

Els tres companys, cada vegada més espantats, van cridar:

-Quééééééééééééééé?!

-Com hem arribat fins aquí?! - Es va preocupar na Joana.

-I el més important, com sortim d'aquí? - Va preguntar en Jan.

-Com més aviat dic, que no em fiqueu en coses estranyes, abans em fiqueu. - Va dir en Xavi.

El follet els va explicar als tres companys el què havien de fer per sortir del conte, però, de sobte, varen veure la sombra d'un monstre gegant:-És El Glandulero...- els va xiuxiuejar el follet -feu el que he dit...

I el follet va desaparèixer en un núvol de fum ...

                                            

El Glandulero: Capitol 1

Hi havia una vegada tres amics que es deien Jan, Joana i Xavi, que estudiaven a la mateixa  classe, i que eran molt bons amics. Havien acabat Primaria aquella setmana i van decidir anar a la biblioteca per triar llibres per el estiu. Mentres Jan estava amb un bon llibre 
d'aventures entre les mans ensenyant-li a en Xavi, na Joana ja havia  trovat un llibre que li va cridar l'atenció.
Era un llibre molt antic i ple de pols, es trovaba al fons en un racó de una de les dependencies més llunyanes de la biblioteca a on es guardaben i custudiaven llibres extreanys. Es necesitaba una clau per entrar en la sala, però el bibliotecari encarregat va oblidar la posada al pany de la porta. Aquesta es trovaba mig entornada, permitia observar aquells llibres tan interesans. A na Joana sempre li havia despertat la curiositat per aquells volums tan reservats i a la vegada tan interesants que aquella sala guardaba. No va dubtar ni un sol moment en  empenyar la porta i donar un bot a devant. Deseguida s'hi va fixar en aquell llibre, el va obrir i va començar a llegir. Parlava de la història d'un monstre anomenat Glandulero.Va cridar als seus amics i el va ensenyar. Però de sobte, quan va tornar a obrir-lo, va sortir del llibre un follet blau amb unes orelles molt llargues i uns ulls molt grans i oberts! Els tres amics van exclamar, i van dir els tres alhora:

-Qui ets tu?!

-Soc el follet blau d'aquest conte, i vosaltres qui sou?

-Jo soc Jan - es va atrevir a dir -, i ells els meus amics.

-Hem...hola, jo soc Joana, i...ell Xavi...

Es van quedar una estona sense dir res mentre el follet els inspeccionava.

-Per què voleu mirar aquest llibre?

-Em semblava interessant... - va confesar na Joana -Si no es podia tocar, per què no heu posat cap cartell?

-Jo no tinc res a veure!- va aclarir en Xavi -no em fiqueu en coses extranyes!

El follet va fer uns moviments amb els braços i els dits mentres deia:


-Tot el que obri el Llibre del Glandulero dues vegades, es castigarà ficant-se al Llibre del Glandulero!!!

De sobte, va sortir una llum encegadora del llibre i unes lletres flotant per tota l'habitació. Els tres nens es van espantar, van intentar escapar pero ja no tenien res a fer, perquè un remolí havia sortit del llibre i els va succionar a tots cuatre.

                                        

                                                

Resumesc del conte del Glandulero...

Aquesta historia, tracta d'un club de tres nens, anomenat: "Friends Forever". Aquests nens s'anomenen: Jan, Joana i Xavi. Per casualitat, jo també en tenia un club que es deia igual, i que erem tres nens que ens anomenavem igual; aquells tres nens eren d'aspecte molt parescut a nosaltres, menys en Xavier, però aixó és igual. Van entrar en un llibre mágic on van conèixer a un follet que els va ensenyar... ¡¡¡El Conte Del Glandulero!!!